Las plantas invasivas
par Jean-Louis Orazio
Las invasivas, un perilh per las plantas terrenalas o un enriquiment per la biodiversitat ?
S'avisan la dinamica dels movements migratoris de las populacions vegetalas a l'escala d'una contrada, d'un païs o d'un continent nos tracham qu'es ligada a un ensemble complèx, geologic, climatic, e a l'istòria de l'umanitat.
Aital, las glaciacions grandas del quaternari an menat en Aquitania tota una tièra de plantas polaras articas del tipe « toundra » e d'estepas siberianas .A d'aquela tièra apartenon divèrses èrbas talhentas (carex), joncs (juncus), violeta (Viola palustris), armisa (Artemisa) entre autras. Puèi amb lo recaufament climatic progressiu, temperat per la mar granda atlantica nos venguèron laidonc de las espècias atlanticas coma l'argelasson o jalasson (Ulex minor), la bruga de Portugal (Erica lusitinaca) e una flora mai mediterranèa-atlantica amb l'arboç (Arbustus enudo). Per fin de nombrosas mediterranèas conquistan l'Aquitania, en partir de la region Languedòc Rossilhon fins Charenta Maritima. I tòrnan trobar lo romanin blanc (Staehelina dubia), l'amareta de Montpelhièr (Polygala monspeliaca), lo bragalon (Aphyllantes monspeliensis), emai lo tsarpalon o cardoncèla mòla (Catananche caerulea….)La presencia d'un fogal aquitanian endemic o ibero-aquitanian sembla esser un fenomèn recent que data del quaternari que, per exemple, lo capelan o muscari botrioide (Muscari botryoides) ne'n poiriá esser un representant.
Per fin de s'i retrobar melhor e mielhs comprene la migracion de las plantas dempuèi la debuta de l'umanitat, me pareis interessant de destriar las arqueoxenofitas, plantas conegudas abans lo segle XVI°, anterioras a las descobèrtas grandas e las neoxenofitas posterioras a d'aquela data.
Comencèm per las arqueoxenofitas !
Òm pensa qu'al Mesolitic e Neolitic, las prumièras pobladas vengudas del Bassin mediterranèu per las costas de la peninsula iberica se son saique sedenterisadas d'en prumièr en Gironda abans d'ocupar tota Aquitania. Amb elas son arribadas las prumièras cerealas cultivadas : las espeltas (Triticum monococcum e Triticum spelta) mescladas a de granas de nombrosas meissicòlas coma L'embriaga (Lolium temulentum), lo blavet (Centaurea cyanus),la saboneta de las vacas (Vaccaria hispanica…) Seguidas per d'autras cerealas coma l'òrdi e la civada e de leguminosas coma las veças (Vicia) e los peses (Lathyrus) sortidas de regions mediterranèas e euroasiaticas envasidas elas tanben per de meissicòlas talas que lo jolverd salvatge (Adonis), lo pè de lauseta (Consolida), los anders o cadafis (Papaver), la pebreta (Nigella),la spergularia de meissons (Spergularia segetalis), lo policmène (polycnemum arvense). Puèi las pobladas celticas nosèron las prumièras relacions amb los fenicians e probable inicièron la cultura de la vinha e de pomièrs mas, quò's mai que mai amb los Gallo-Romans que se desvolopa vertadièrament la cultura de la vinha e del cerièr. Amb eles apareisson qualques geofits mediterranèus mai o mens orticòlas coma los alhs ( Allium), las anemonas (Anemone), las tulipas (Tulipa), lo jacint roman (bellevalia), los gaujòls (Gladiolus) e los jacints en general (Yancinthus). Rafinats los Romans introduson tanben lo gost dels polits jardins e segurament serián a l'origina de la domesticacion dels rosièrs.
Al entorn de l'an mil, las crosadas van permetre l'introduccion de plantas originarias de Siria talas que l'escaluènha o escalonha ( Allium ascalonicum), las tulipas (Tulipa), lo safran jaune (Stenbergia), e lo safran cultivat (Crocus sativus) e, mai tard, la descobèrta del nòu monde nos pòrta lo « blat spagnou », blat d'Espanha o blat roge (zea mays) al sègle XVI.
Ara las neoxenofitas !
Aquelas plantas apareisson en seguida de las descobèrtas grandas , de las exploracions geograficas e de la dobèrtura de rotas comercialas. Pauc a pauc s'installan laidonc en Aquitania fins lo sègle XIX de culturas novèlas amb lo milh, lo favòl, lo tabat d'America Centrala, lo cacièr e lo tòpi o tartifla, venguts d'America de Nord e la poma de terra d'America de Sud. L'abricotièr, lo codonhièr, lo lillà, lo vièt d'ase, lo congombre, lo caulet marin e la raba nos arriban d'Asia.En parallèl, los jardins botanics e los vendeires de plants escambian un nombre d'espècias considerable çò que mena a un braçatge genetic grand. Ça que la, totas aquelas plantas son parasitadas per de las semenças indesirablas e malaisidas a contraròtlar, los panics, los ergerons o vergerettes (Panicum, erigeron…) que d'unas se mudaràn cosmopolitas coma l'èrba de las talpas (Datura Stramonium), aquela Solanacèa venguda saique d'America, que se pòt situar son introduccion en Europa vèrs 1540.
Vesèm doncas que tostemps los vegetals estrangièrs an colonizat nòstres mitans e enriquit nòstra biodiversitat. Tant e mai que sauprián pas dire uèi, se tala planta es indigèna o intoducha.
Uèi, la revolucion industriala, la modernisacion agricola, lo desvolopoment del comerci internacional e del torisme grand fan nonmàs accelerar lo processús.
Alaidonc uèi ont ne'n sèm ?
La dobèrtura artificiala d'un mitan per construire de rotas, metre en plaça de las zònas industrialas, de las carrièras, o tot simplament los degalhaments deguts a de fenomèns naturals accionan de processús de colonizacion ont las plantas dichas indigènas o installadas dempuèi plan de temps e las estrangièras dintran en competicion. A d'aquels estadis inicials, la competicion joga al benefici de las espècias la mai dinamicas quora son amassadas las condicions favorablas (climat, sòls, activitats del òme).
Sovent las espècias novèlas en l'abséncia de predador, de parasits o de malautiás se tornan mai agressivas e son capablas de colonizar los mitans fòrça mai lèu que las autras espècias vegetalas. Las taussam laidonc d'invasivas e d'oportunistas, nocion umana. Mas per la magèr part, introduchas pel òme, al cap d'un cèrt temps, segur pro long, acaban per se fondre intimament dins la flora autoctòna. Riscan per aitant modificar l'ecosistema vegetal o exercir un efiech prejudiciable sus las populacions indigènas ?Es l'òme que se sentís amenaçat a travèrs sas culturas e dins sa santat ? Cal las eradicar ? Malaisit respondre a d'aquelas questions.
D'un punt de vista estrechament vegetal, nonmàs l'equilibri natural deuriá esser pres en compte, mas es bien dificil de considerar pas las esconomias localas e los risques per la santat. Pasmen aquel regonfle, aquela fòrta agressivitat de las plantas introduchas fan nonmàs revelar un desequilibri al nivèl d'un ecosistèma. Nitrats de tròp dins una ribièra, abandon d'una bosiga o aveniment de las monoculturas industrialas menan al desvolopoment d'espècias cocurrencialas.
Puèi, zo cal dire, avèm tanben nòstras espècias autoctònas que son tant invasissentas coma las autras ! Las canòtas (phragmites australis e Phalaris arundinacea) e los argelàs o jalajas (Ulex europaeus) presentan tanben un compòrtament agressiu e ai pas jamai ausit parlar d'iradicacion per aquelas espècias. Pasmen se revelan tan envasissentas e preocupantas quora apareisson tanlèu la debuta d'una despresa agricòla o aprèp un avèniment natural.
Bistòrta de Japon
Per fin de mielhs compréne lo fenomèn invasiu d'aquelas plantas estrangièras intoduchas per la magèr part pel òme, prepausi d'estudiar lo compòrtament d'una planta, lo bambó del Japon o bistòrta de Japon, sonada tanben en Francés Renouée du Japon knotweed en Anglés. ( Polygonum cuspidatum Siebold & Zucarini o Falopia japonica (Hout) Ronce Decraene )
Son nom scientific ven del Grec polus : fòrça e gonu:genolh (camba noseluda e angulosa chas aquelas plantas)
Aquela polida renadiva, glabra, galharda invasiva que pòt atenher 2m. amb de cambas arcadas, brun roge , un pauc en ziga zaga, se carga de fuelhas espessas, largas e agudas subtament troncadas de basa.
Las flors nombrosas, pichonetas, blanc- verdenc, d'uns còps ròsas, en espigas flacas, sovent ramificadas e axillarias, espelisson en setembre -octobre e constituisson un bacin nectarifèr interessant a un moment que las flors son pauc nombrosas dins la natura. Ça que la, en rason de lor florida tardiva, las plantas arriban pas gaire a donar de las granas viablas. L'escampilhada se fa doncas, pel essencial, per via vegetativa d'a partir de tròces de rizòmas e de boturas.
L'abitat de predileccion d'aquelas plantas se tròba dins las zònas alluvialas e sus la ribas dels rius qu' una brava alimentacion en aiga e en elements nutritius lor permeton d'aver una creissença e una competitivitat optimalas. D'ordinari bien adaptadas als sòls acids, pòdon tanben se desvolopar dins los torals, los valats, o los terrens abandonats e quitament resistir a una secada graciàs a lors rizòmas prigonds e espandits. An tanben la reputacion d'emetre de las substancias que empoisonarián las plantas vesinas. Pr'aquò semblan netament mens vigorosas suls sòls calquièrs.
Aquelas abondivas son pas brica presadas pels pescaires que las consideran coma dangièrosas per la biodiversitat e demandan que contraròtlan lor cresissença e lor desvolopament. Efectivament semblariá que s'opausan a la regeneracion naturala de la forest e de la ripiselva e a l'isntallacion dels lenhós coma los sauses, los fraisses e los vernhes que mantènon las ribas.
De fach, Muller mostrèt qu'aquelas bistòrtas de Japon son mai correntas e mai abondantas dins los endreits trebolats e degradats per las activitats umanas e apreisserián doncas coma una consequéncia puslèu que coma una causa de l'alteracion del mitan natural.
Eradicar aquela planta coma lo demandan los pescaires, quitament per l'emplec de glifosats coma l'ai vist faire per d'unes, me pareis plan perilhós per las plantas environantas, l'aiga de rius e augmenta sa resiténcia als erbicidas. La solucion la melhora passa per una talha dels rebrots fins l'aganiment de la planta e mai que mai per una remesa en estat del mitan. Tornar plantar e reconstituir la ripiselva, las espècias las mai eficaças s'averan esser las ortigas, los romegàs, las laparassas, los sambucs, los vernhes e per cas en pausar una membrana geotextila, me pareis esser la solucion la mai adaptada. Fin finala cal tanben e subretot evitar son transpòrt dins d'autres luòcs quand fasèm dels remanejaments o dels terrassaments que son sovent responsables de son installacion.
A d'aquela bistòrta una utilitat ?
Aquò pòt esser ineressant de zo saupre, perqué nòstre agach pòt cambiar e un jorn benlèu poirà revelar una pòtinga per sonhar de malautiás importantas.
A la raja del solelh quora sa florida de flors pichonetas e leugièrament nolentas, espeta, en mai de sa beutat, diptèrs e imenoptèrs venon se noirir abondosament, mentre que las fuelhas largas repartidas sus tota sa nautor pòrgisson una quantitat infinida de pòstes d'espera pels insèctes caçaires.
Segon un article trobat sus Wikipedia, la compausicion quimica d'aquelas bistòrtas seriá rica en resveratròl, molecula trobada dins lo vin roge, en antraquinonas, en flavanoïds e compausats fenolics, amb de las proprietats farmacologicas prometeiras.
En mai, totjorn segon la meteissa font, al Japon los joines brots son consumits crus o cuèits e dintrarián dins la constitucion de receptas nombrosas. Pareis tanben que las cambas un còp assecadas servirián dins la farmacopèa tradicionala per amolir las sèlas e asinar l'evacuacion urinària. En cambiar de luòc es possible que produsca pas los mesmes metabolits mas, vesèm qu'un jorn benlèu poirem tirar de sa presencia qualques beneficis.
Laidonc qual avenidor per aquela planta ?
A mon vejaire la natura sap regular lo desvolopament dels vegetals. Trobarà un biais per contraròtlar l'envasiment d'aquela espècia siá en faire apareisser un insècte fitofag, siá en adaptar las plantas terrenalas a la concurencia seuna. Puèi qui sap, benlèu los animals domètges, un jorn s'acostumaràn a son gost. L'òme poirà totjorn ajudar la natura dins los endreits ont es abondosa de tròp en copar los joines brots , en arrancar o segar la planta, o en introduire de las esséncias concurrentas. Per contra seriá illusòri e malvengut de pretendre a l'eradicar.
Aprèp aqueste exemple evidentament insufisent per ne'n tirar una conclusion primaiga e generalisada se pòt tot parièr se rendre compte qu'una planta estrangièra, abans d'esser taussada d'invasiva, deu far l'objècte d'un estudi minuciós de son comportament e mai que mai espepissar se revela pas lo degalhatge d'un mitan. Cal pas oblidar qu'en general a pas causit de venir mas foguèt introducha per l'òme e qu'es l'òme que la vòl eradicar perqué presenta una menaça per sas culturas o sa santat. La natura metrà lo temps que cal mas sei plan segur que capitarà a l'integrar. Endacò mai aviá sa plaça, doncas chas nos deuriá tanben la tròbar sens se tornar invasiva se gardam los mitans dins lor equilibri natural. Forçadament se li donam de qué minjar, de que beure son costat agessiu sens parasit la fa progressar mai lèu que las autras culturas. Mas benlèu que seriá plan interessant d' aprofitar d'aquel regonfle per fargar del carburant, del textils o imaginar d'autras utilisacions. De tot biais lo recaufament climatic anonciat, probable que va menar a una modificacion dels ecositemas e una reorganizacion de las relacions de las plantas amb los insèctes, los animals e lor mitans de vida.Cossí van s'adaptar nòstras plantas indigènas e qual serà l'avenidor de las plantas invasivas bien malaisit respondre uèi a d'aquelas questions ? Per aitant, per ieu, botanist amator, mas apassionat, i a pas de marridas plantas mas nonmàs un enriquiment de la biodiversitat.
En botanica òm designa per :
-Adventicia, una espècia vegetala estrangièra a la flora indigèna d'un territòri ont es accidentalament introducha e se pòt installar.
En agronomia aquel mot designa una planta erbacèa o lenhosa indesirabla a l'endrech ont se tròba, sonada dins lo langatge corrent per lo biais de dire « marrida èrba »
-Invasiva, une espècia novèla introducha volontàriament o non dins un mitan que pòt menar a de consequencias importantas. Aquela espècia nòva se pòt adaptar al prejudici de las espècias indigènas (o autoctònas) e se tornar en espècia invasiva. Aquela introduccion pòt menar a de risques ecologics importants , mas tanben economics e socials.
-Envasissenta, una planta que lo potencial de reproduccion es important mas que pòt esser una espècia indigèna.
par Jean-Louis Orazio
Las invasivas, un perilh per las plantas terrenalas o un enriquiment per la biodiversitat ?
S'avisan la dinamica dels movements migratoris de las populacions vegetalas a l'escala d'una contrada, d'un païs o d'un continent nos tracham qu'es ligada a un ensemble complèx, geologic, climatic, e a l'istòria de l'umanitat.
Aital, las glaciacions grandas del quaternari an menat en Aquitania tota una tièra de plantas polaras articas del tipe « toundra » e d'estepas siberianas .A d'aquela tièra apartenon divèrses èrbas talhentas (carex), joncs (juncus), violeta (Viola palustris), armisa (Artemisa) entre autras. Puèi amb lo recaufament climatic progressiu, temperat per la mar granda atlantica nos venguèron laidonc de las espècias atlanticas coma l'argelasson o jalasson (Ulex minor), la bruga de Portugal (Erica lusitinaca) e una flora mai mediterranèa-atlantica amb l'arboç (Arbustus enudo). Per fin de nombrosas mediterranèas conquistan l'Aquitania, en partir de la region Languedòc Rossilhon fins Charenta Maritima. I tòrnan trobar lo romanin blanc (Staehelina dubia), l'amareta de Montpelhièr (Polygala monspeliaca), lo bragalon (Aphyllantes monspeliensis), emai lo tsarpalon o cardoncèla mòla (Catananche caerulea….)La presencia d'un fogal aquitanian endemic o ibero-aquitanian sembla esser un fenomèn recent que data del quaternari que, per exemple, lo capelan o muscari botrioide (Muscari botryoides) ne'n poiriá esser un representant.
Per fin de s'i retrobar melhor e mielhs comprene la migracion de las plantas dempuèi la debuta de l'umanitat, me pareis interessant de destriar las arqueoxenofitas, plantas conegudas abans lo segle XVI°, anterioras a las descobèrtas grandas e las neoxenofitas posterioras a d'aquela data.
Comencèm per las arqueoxenofitas !
Òm pensa qu'al Mesolitic e Neolitic, las prumièras pobladas vengudas del Bassin mediterranèu per las costas de la peninsula iberica se son saique sedenterisadas d'en prumièr en Gironda abans d'ocupar tota Aquitania. Amb elas son arribadas las prumièras cerealas cultivadas : las espeltas (Triticum monococcum e Triticum spelta) mescladas a de granas de nombrosas meissicòlas coma L'embriaga (Lolium temulentum), lo blavet (Centaurea cyanus),la saboneta de las vacas (Vaccaria hispanica…) Seguidas per d'autras cerealas coma l'òrdi e la civada e de leguminosas coma las veças (Vicia) e los peses (Lathyrus) sortidas de regions mediterranèas e euroasiaticas envasidas elas tanben per de meissicòlas talas que lo jolverd salvatge (Adonis), lo pè de lauseta (Consolida), los anders o cadafis (Papaver), la pebreta (Nigella),la spergularia de meissons (Spergularia segetalis), lo policmène (polycnemum arvense). Puèi las pobladas celticas nosèron las prumièras relacions amb los fenicians e probable inicièron la cultura de la vinha e de pomièrs mas, quò's mai que mai amb los Gallo-Romans que se desvolopa vertadièrament la cultura de la vinha e del cerièr. Amb eles apareisson qualques geofits mediterranèus mai o mens orticòlas coma los alhs ( Allium), las anemonas (Anemone), las tulipas (Tulipa), lo jacint roman (bellevalia), los gaujòls (Gladiolus) e los jacints en general (Yancinthus). Rafinats los Romans introduson tanben lo gost dels polits jardins e segurament serián a l'origina de la domesticacion dels rosièrs.
Al entorn de l'an mil, las crosadas van permetre l'introduccion de plantas originarias de Siria talas que l'escaluènha o escalonha ( Allium ascalonicum), las tulipas (Tulipa), lo safran jaune (Stenbergia), e lo safran cultivat (Crocus sativus) e, mai tard, la descobèrta del nòu monde nos pòrta lo « blat spagnou », blat d'Espanha o blat roge (zea mays) al sègle XVI.
Ara las neoxenofitas !
Aquelas plantas apareisson en seguida de las descobèrtas grandas , de las exploracions geograficas e de la dobèrtura de rotas comercialas. Pauc a pauc s'installan laidonc en Aquitania fins lo sègle XIX de culturas novèlas amb lo milh, lo favòl, lo tabat d'America Centrala, lo cacièr e lo tòpi o tartifla, venguts d'America de Nord e la poma de terra d'America de Sud. L'abricotièr, lo codonhièr, lo lillà, lo vièt d'ase, lo congombre, lo caulet marin e la raba nos arriban d'Asia.En parallèl, los jardins botanics e los vendeires de plants escambian un nombre d'espècias considerable çò que mena a un braçatge genetic grand. Ça que la, totas aquelas plantas son parasitadas per de las semenças indesirablas e malaisidas a contraròtlar, los panics, los ergerons o vergerettes (Panicum, erigeron…) que d'unas se mudaràn cosmopolitas coma l'èrba de las talpas (Datura Stramonium), aquela Solanacèa venguda saique d'America, que se pòt situar son introduccion en Europa vèrs 1540.
Vesèm doncas que tostemps los vegetals estrangièrs an colonizat nòstres mitans e enriquit nòstra biodiversitat. Tant e mai que sauprián pas dire uèi, se tala planta es indigèna o intoducha.
Uèi, la revolucion industriala, la modernisacion agricola, lo desvolopoment del comerci internacional e del torisme grand fan nonmàs accelerar lo processús.
Alaidonc uèi ont ne'n sèm ?
La dobèrtura artificiala d'un mitan per construire de rotas, metre en plaça de las zònas industrialas, de las carrièras, o tot simplament los degalhaments deguts a de fenomèns naturals accionan de processús de colonizacion ont las plantas dichas indigènas o installadas dempuèi plan de temps e las estrangièras dintran en competicion. A d'aquels estadis inicials, la competicion joga al benefici de las espècias la mai dinamicas quora son amassadas las condicions favorablas (climat, sòls, activitats del òme).
Sovent las espècias novèlas en l'abséncia de predador, de parasits o de malautiás se tornan mai agressivas e son capablas de colonizar los mitans fòrça mai lèu que las autras espècias vegetalas. Las taussam laidonc d'invasivas e d'oportunistas, nocion umana. Mas per la magèr part, introduchas pel òme, al cap d'un cèrt temps, segur pro long, acaban per se fondre intimament dins la flora autoctòna. Riscan per aitant modificar l'ecosistema vegetal o exercir un efiech prejudiciable sus las populacions indigènas ?Es l'òme que se sentís amenaçat a travèrs sas culturas e dins sa santat ? Cal las eradicar ? Malaisit respondre a d'aquelas questions.
D'un punt de vista estrechament vegetal, nonmàs l'equilibri natural deuriá esser pres en compte, mas es bien dificil de considerar pas las esconomias localas e los risques per la santat. Pasmen aquel regonfle, aquela fòrta agressivitat de las plantas introduchas fan nonmàs revelar un desequilibri al nivèl d'un ecosistèma. Nitrats de tròp dins una ribièra, abandon d'una bosiga o aveniment de las monoculturas industrialas menan al desvolopoment d'espècias cocurrencialas.
Puèi, zo cal dire, avèm tanben nòstras espècias autoctònas que son tant invasissentas coma las autras ! Las canòtas (phragmites australis e Phalaris arundinacea) e los argelàs o jalajas (Ulex europaeus) presentan tanben un compòrtament agressiu e ai pas jamai ausit parlar d'iradicacion per aquelas espècias. Pasmen se revelan tan envasissentas e preocupantas quora apareisson tanlèu la debuta d'una despresa agricòla o aprèp un avèniment natural.
Bistòrta de Japon
Per fin de mielhs compréne lo fenomèn invasiu d'aquelas plantas estrangièras intoduchas per la magèr part pel òme, prepausi d'estudiar lo compòrtament d'una planta, lo bambó del Japon o bistòrta de Japon, sonada tanben en Francés Renouée du Japon knotweed en Anglés. ( Polygonum cuspidatum Siebold & Zucarini o Falopia japonica (Hout) Ronce Decraene )
Son nom scientific ven del Grec polus : fòrça e gonu:genolh (camba noseluda e angulosa chas aquelas plantas)
Aquela polida renadiva, glabra, galharda invasiva que pòt atenher 2m. amb de cambas arcadas, brun roge , un pauc en ziga zaga, se carga de fuelhas espessas, largas e agudas subtament troncadas de basa.
Las flors nombrosas, pichonetas, blanc- verdenc, d'uns còps ròsas, en espigas flacas, sovent ramificadas e axillarias, espelisson en setembre -octobre e constituisson un bacin nectarifèr interessant a un moment que las flors son pauc nombrosas dins la natura. Ça que la, en rason de lor florida tardiva, las plantas arriban pas gaire a donar de las granas viablas. L'escampilhada se fa doncas, pel essencial, per via vegetativa d'a partir de tròces de rizòmas e de boturas.
L'abitat de predileccion d'aquelas plantas se tròba dins las zònas alluvialas e sus la ribas dels rius qu' una brava alimentacion en aiga e en elements nutritius lor permeton d'aver una creissença e una competitivitat optimalas. D'ordinari bien adaptadas als sòls acids, pòdon tanben se desvolopar dins los torals, los valats, o los terrens abandonats e quitament resistir a una secada graciàs a lors rizòmas prigonds e espandits. An tanben la reputacion d'emetre de las substancias que empoisonarián las plantas vesinas. Pr'aquò semblan netament mens vigorosas suls sòls calquièrs.
Aquelas abondivas son pas brica presadas pels pescaires que las consideran coma dangièrosas per la biodiversitat e demandan que contraròtlan lor cresissença e lor desvolopament. Efectivament semblariá que s'opausan a la regeneracion naturala de la forest e de la ripiselva e a l'isntallacion dels lenhós coma los sauses, los fraisses e los vernhes que mantènon las ribas.
De fach, Muller mostrèt qu'aquelas bistòrtas de Japon son mai correntas e mai abondantas dins los endreits trebolats e degradats per las activitats umanas e apreisserián doncas coma una consequéncia puslèu que coma una causa de l'alteracion del mitan natural.
Eradicar aquela planta coma lo demandan los pescaires, quitament per l'emplec de glifosats coma l'ai vist faire per d'unes, me pareis plan perilhós per las plantas environantas, l'aiga de rius e augmenta sa resiténcia als erbicidas. La solucion la melhora passa per una talha dels rebrots fins l'aganiment de la planta e mai que mai per una remesa en estat del mitan. Tornar plantar e reconstituir la ripiselva, las espècias las mai eficaças s'averan esser las ortigas, los romegàs, las laparassas, los sambucs, los vernhes e per cas en pausar una membrana geotextila, me pareis esser la solucion la mai adaptada. Fin finala cal tanben e subretot evitar son transpòrt dins d'autres luòcs quand fasèm dels remanejaments o dels terrassaments que son sovent responsables de son installacion.
A d'aquela bistòrta una utilitat ?
Aquò pòt esser ineressant de zo saupre, perqué nòstre agach pòt cambiar e un jorn benlèu poirà revelar una pòtinga per sonhar de malautiás importantas.
A la raja del solelh quora sa florida de flors pichonetas e leugièrament nolentas, espeta, en mai de sa beutat, diptèrs e imenoptèrs venon se noirir abondosament, mentre que las fuelhas largas repartidas sus tota sa nautor pòrgisson una quantitat infinida de pòstes d'espera pels insèctes caçaires.
Segon un article trobat sus Wikipedia, la compausicion quimica d'aquelas bistòrtas seriá rica en resveratròl, molecula trobada dins lo vin roge, en antraquinonas, en flavanoïds e compausats fenolics, amb de las proprietats farmacologicas prometeiras.
En mai, totjorn segon la meteissa font, al Japon los joines brots son consumits crus o cuèits e dintrarián dins la constitucion de receptas nombrosas. Pareis tanben que las cambas un còp assecadas servirián dins la farmacopèa tradicionala per amolir las sèlas e asinar l'evacuacion urinària. En cambiar de luòc es possible que produsca pas los mesmes metabolits mas, vesèm qu'un jorn benlèu poirem tirar de sa presencia qualques beneficis.
Laidonc qual avenidor per aquela planta ?
A mon vejaire la natura sap regular lo desvolopament dels vegetals. Trobarà un biais per contraròtlar l'envasiment d'aquela espècia siá en faire apareisser un insècte fitofag, siá en adaptar las plantas terrenalas a la concurencia seuna. Puèi qui sap, benlèu los animals domètges, un jorn s'acostumaràn a son gost. L'òme poirà totjorn ajudar la natura dins los endreits ont es abondosa de tròp en copar los joines brots , en arrancar o segar la planta, o en introduire de las esséncias concurrentas. Per contra seriá illusòri e malvengut de pretendre a l'eradicar.
Aprèp aqueste exemple evidentament insufisent per ne'n tirar una conclusion primaiga e generalisada se pòt tot parièr se rendre compte qu'una planta estrangièra, abans d'esser taussada d'invasiva, deu far l'objècte d'un estudi minuciós de son comportament e mai que mai espepissar se revela pas lo degalhatge d'un mitan. Cal pas oblidar qu'en general a pas causit de venir mas foguèt introducha per l'òme e qu'es l'òme que la vòl eradicar perqué presenta una menaça per sas culturas o sa santat. La natura metrà lo temps que cal mas sei plan segur que capitarà a l'integrar. Endacò mai aviá sa plaça, doncas chas nos deuriá tanben la tròbar sens se tornar invasiva se gardam los mitans dins lor equilibri natural. Forçadament se li donam de qué minjar, de que beure son costat agessiu sens parasit la fa progressar mai lèu que las autras culturas. Mas benlèu que seriá plan interessant d' aprofitar d'aquel regonfle per fargar del carburant, del textils o imaginar d'autras utilisacions. De tot biais lo recaufament climatic anonciat, probable que va menar a una modificacion dels ecositemas e una reorganizacion de las relacions de las plantas amb los insèctes, los animals e lor mitans de vida.Cossí van s'adaptar nòstras plantas indigènas e qual serà l'avenidor de las plantas invasivas bien malaisit respondre uèi a d'aquelas questions ? Per aitant, per ieu, botanist amator, mas apassionat, i a pas de marridas plantas mas nonmàs un enriquiment de la biodiversitat.
En botanica òm designa per :
-Adventicia, una espècia vegetala estrangièra a la flora indigèna d'un territòri ont es accidentalament introducha e se pòt installar.
En agronomia aquel mot designa una planta erbacèa o lenhosa indesirabla a l'endrech ont se tròba, sonada dins lo langatge corrent per lo biais de dire « marrida èrba »
-Invasiva, une espècia novèla introducha volontàriament o non dins un mitan que pòt menar a de consequencias importantas. Aquela espècia nòva se pòt adaptar al prejudici de las espècias indigènas (o autoctònas) e se tornar en espècia invasiva. Aquela introduccion pòt menar a de risques ecologics importants , mas tanben economics e socials.
-Envasissenta, una planta que lo potencial de reproduccion es important mas que pòt esser una espècia indigèna.